dijous, 12 de març de 2009

Encara des de Troia (últimes notícies recollides per Troianews)

Aquest matí tot el poble s’ha aixecat molt sorprès. Un cavall enorme, fet de fusta, estava a les portes de Troia. Diuen que és un regal dels déus, que hauríem d'entrar-lo dins la nostra ciutat, perquè si no els déus es poden enfadar i maldir-nos a tots. Encara no sabem la decisió del rei, esperem notícies.

Internacional (Informen: Helena Michele Baca i Vanessa Magalhaes).

Què pot passar a la ciutat si entren el cavall?
I si no l'entren?
Intenteu imaginar el "vostre" final per a la guerra de Troia.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

El cavall, finalment i amb molta expectació, va entrar a la ciutat. Jo, tot i que aleshores encara era molt jove, el recordo com una gran bèstia feta de fusta, aleshores enorme als meus petits i innocents ulls.
Aquella nit es van fer festes de celebració, i jo les recordo especialment amb molta tendresa perquè aquella noia que tant m’agradava havia ballat amb mi.
Vam anar a dormir tard, quan les grans estrelles ja brillaven damunt del cel de Zeus, i aquell llit que jo disponia em va semlar el més cómode del món.
Però tot d’una, quan faltaven pocs minuts per l’alba, es va sentir un terrabastall i grans crits procedents de l’àgora.
Vaig aixecar-me a corre cuita; el meu pare dormia a l’habitació del costat i quan vaig anar a veure què passaba ell ja no hi era. La meva mare també havia desaparegut i només quedava jo amb els meus germans, que eren més petits que jo mateix.
Vaig abrigar-los i vaig tirar la cortina pe evitar que sentissin tot l’enrenou possible i em vaig dirigir cap allà on el soroll era més fort.
A l’arribar a l’àgora, al bell mig es trobaven uns quants soldats grecs i, envoltant-los, un nombre més gran dels nostres soldats.
Se sentien veus de cridòria per tot arreu. Els que més em van marcar van ser els crits de ‘’mateu-los!’’, ‘’no mereixen llibertat!’’, ‘’han burlat als déus!’’.
I tot això venia a que dins el cavall els havien trobat.
Segons em va explicar més tard la mare, aquells soldats grecs havien sigut trobats dins la panxa del cavall de fusta que ens ‘’havien enviat els déus’’. Un home, quan va descobrir que hi havia com un portella just sota de l’animal de fusta, va anar a cridar a més gent per fer saber el coneixement i així descobrir quins, qui sap, regals es trobàven allà dins.
La sorpresa, però, va ser seva quan en va sortir un grup de lluitadors grecs.
Tot i que alguns homes van resultar ferits, els nostres guerrers van aconseguir reduir els grecs i donar el toc d’alerta. El que s’estava decidint en el moment en què jo vaig arribar a la gran plaça, era si els havien d’executar o donar-los la llibertat.
Finalment els grecs es van executar, i això enfurismà enormement a aquell home anomenat Agamèmnon, que es veu que era el cap dels grecs. Va ser tan gran els seu enfurismament que els atacs a la nostre ciutat ja no paraven ni de dia ni de nit.
I vam viure uns anys terribles de guerra, fins que el gran rei Paris, amb un gran esforç i amb gran valentia, va aconseguir derrotar un dels millors guerrers grecs: Aquil•les.
Un cop Aquil•les va ser derrotat, inexplicablement, els grecs van abandonar.
I ara, gràcies al gran rei Paris, vivim tan bé. Recorda, fill meu, que els vencedors no sempre són els més justos, sinó potser, també, els més cruels, recorda l’exemple dels grecs morts en mans de troians, tota la sang vessada i tot el sufriment per part dels dos pobles.
Recorda, fill meu, de no lluitar mai si no és per defensar la teva família o la teva llibertat.
Recorda, fill meu, que la guerra, com la nostra, només porta desesperació i dolor.

Laura.

VALLIS VERA ha dit...

Molt bé, Laura. La història canviada que presentes és totalment raonable, entretinguda, ben explicada i amable de llegir, i les reflexions que fas al final, molt humanes.

M'ha agradat molt. L'únic que et puc recomanar és que procuris vetllar més per la forma: intenta no repetir si no és necessari o volgut per l'estil, revisa bé la sintaxi i l'ortografia, evita errades tipogràfiques... Fer un bon repàs formal, vaja.

Però en general, ja t'ho he dit: fantàstic! Poly kaló!!

Geia sou,
Miracle

Anònim ha dit...

Els troians, confusos per aquell regal del grecs per part dels déus, no savien que fer.
Finalment, van decidir no entrar el cavall, pensant que era una trampa, que els déus no tenien cap motiu fer cap regal a la ciutat. L'endemà al vespre, va arribar un missatge a Troia, l'amenaçava de ser destruida. Els troians es sentien culpables per no acceptar aquell regal que els déus els hi oferien, pensaven que aquest era el seu càstig, un missatge d'amenaça dels grecs enviat pels déus de la destrucció de Troia. El cavall encara esperava fora a ser acceptat, així que van obrir les portes i el van fer entrar per no ser castigats. Un cop dins, els grecs amagats al cavall van sortir i van destruir la ciutat.

Anna =)

Anònim ha dit...

Recordo que se'ns va fer molt incòmode estar allà dins d'aquell cavall enorme tants homes i tanta estona... Escoltàvem la gent que entrava a la seva ciutat i es preguntava que feia aquella figura de grans dimensions a dins de la porta.

Un bon matí el rei de Troia va sortir amb els seus fills y la gent del poble i va dir: Potser aquest cavall és un regal dels Déus, però també trobo molt sospitòs que no veiem els grecs per enlloc i les seves naus siguin aquí... no ho sé, pero tinc el presagi de que es troben dins d'aquest cavall i que si l'entrem serem vençuts.

Així va parlar el rei de Troia. Tots els guerrers grecs ens van quedar decepcionats, no sabiem que fer ni com podriem destruir la ciutat si finalment havien decidit no entrar el cavall. A la nit vam sortir tots del cavall i vam decidir que era millor marxar, ja que tots els guerrers estaven cansats de tanta lluita i volien tornar a casa, no tenien força per enfrontar-se a uns troians que estaven disposats a guanyar la guerra fos com fos.

Alícia

Aitor L. Beltrán ha dit...

El Cavall de Troia o La retirada Fingida: L’últim atac

Ja els aqueus, ocults en el mar, ran l’ínsula Ténedos
Eren damunt de ses naus; un cop cremades les tendes.
En sortir els troians, fou gran la sorpresa de tots ells,
Quan veieren lliure la platja dels seus enemics grecs.
Pero fou més encar, en veure el cavall com a ofrena
Per a un feliç retorn, dels qui ja fa anys que éren fora.
Plens de goig fan entrar l’invent, fet de fusta pels dòrics.
Res ha d'impedir que a la nit s’esgotin tots en la gresca.
I és aquesta nit: un guany pel rival. Esperen amb ansies
Grans herois dánaus a fora, els únics que resten en vida
Per dur a terme el pla del subtil Odisseu. Neoptòlem,
Rey Mirmidò, fill d’Aquil·les diví, dirigeix l’escomesa
Mentres un quants, esperen al seu moviment prop la porta.
Són suficients, no es fan advertir; ells son braus i intrèpids.
Impregnen d’oli les portes i calen foc a l’entrada.
Ràpidament, ell fa moure la Llança Indòmita d’Epeo,
Feta amb l’ajuda de Pal·las. Màquina bèl·lica extensa,
Fusta i bronze la formen. És el final de Troia.
Tot seguit, Posidó, impulsa amb cavalls la llança,
Hefest fa creixer les flames conforme aquesta s’acosta,
I Atena guaita admirada, l’assalt dels de llargues melenes.
Cau la porta, cau Troia oberta l’entrada
Per l’adversari, doncs s’aproxima desde la costa.

PD: TEXT CORRETGIT (suprimir l’anterior)

VALLIS VERA ha dit...

Missatge per l'Anna:

Bé, Anna. A veure, has fet un final molt semblant a l'original, només que els troians han trigat més a acceptar l'ofrena del cavall i s'han mogut per una amenaça. Potser caldria precisar més quin tipus d'amenaça. Pobres troians! Surten del foc (entren el cavall per por de l'amenaça) i cauen a les brases (l'amenaça és dintre el cavall).

M'agrada que diguis que els troians estaven "confusos" i també que "els déus no tenien cap motiu per fer cap regal a la ciutat". És ben cert.

Geia sou,
Miracle

VALLIS VERA ha dit...

Missatge per l'Alícia:

Poly kalá! El teu final s'assembla al de la Laura, perquè els grecs, al contrari del mite original, abandonen Troia farts de lluita i després de fracassar en l'engany del cavall. El teu final, a més, ja ho vam veure a classe, recorda el conte de Quim Monzó "A les portes de Troia".

El punt de vista teu, com en el conte de Monzó, és grec. Està molt bé. I si fos més llarg, encara milloraria més.

Geia sou,
Miracle

VALLIS VERA ha dit...

Missatge per l'Aitor:

Excel·lent, Aitor. Cada vegada que llegeixo els teus versos, m'agraden més. L'aire homèric hi està molt aconseguit, no solament pel ritme, incloent-hi llenguatge formulari, sinó també per les imatges que utilitzes, a més del contingut.

En la teva versió, els déus també s'apunten a l'escomesa, amb unes atribucions i objectius clars i coherents.

La forma és molt bella i la història transformada molt creïble.

Les petites coses ja les vam comentar.

Moltes felicitats.
Geia sou,
Miracle