dimarts, 3 de febrer de 2009

LA VEU DE TROIA. Entrevista al rei Príam

(Enviat per la nostra col·laboradora Laura Luque, des de Troia)

Avui, en la nostra secció d’entrevistes, tenim el plaer d’entrevistar el rei de Troia, Príam.

Bon dia, senyor. Parlem, com no podia ser d’una altra manera, de la guerra de Troia. Després de la mort de Pàtrocle, company d’Aquil·les, a mans del vostre fill Hèctor, príncep i hereu de la ciutat, es preveu que aviat s’enfrontin ell i Aquil·les, un dels millors guerrers de tot Grècia. Quines són les vostres expectatives envers el combat?
Bé, com és lògic jo vull que quan arribi el moment guanyi el meu fill, Hèctor, però davant l’adversari que té, és un objectiu difícil d’aconseguir. Si més no, m’agradaria que Hèctor aguantés tot el possible per al seu poble, ja que ell és cridat a ser el meu successor.

En el cas que Hèctor no resultés vencedor de la lluita, la successió al tron passaria directament a Paris. El veieu preparat per assumir aquest càrrec?
Paris des de petit s’ha mostrat molt diferent d'Hèctor, només s’ha de veure com reacciona davant la guerra. Però, tot i això, en cas que s’hagués de fer càrrec en un futur de Troia, li passaria el càrrec amb molt d’orgull, i estic segur que ell sabria dirigir la ciutat tant o fins i tot millor que jo.

Quan vau saber que una guerra imminent s’acostava i quina n'era la causa, quin va ser el vostre primer pensament?
El primer que penses quan una guerra et ve a sobre és ‘’Ostres! I per què ara?’’. Però a mesura que s’acosten els dies i la gent està més preparada, notes com si no tinguessis por de res, veus que tot es pot, fins i tot, solucionar abans que comenci la lluita de veritat. En aquest cas, desgraciadament no ha estat així, tant de bo s’hagués pogut fer! Però ja portem molt de temps lluitant i crec que aquesta guerra durarà més del que tots junts puguem imaginar.
Pel que fa a la causa de la guerra, bé, qui sóc jo per jutjar ningú? Paris va fer el que creia correcte de fer, i jo el respecto per això, tot i que molts ciutadans el prenguin per boig, egoista o vés a saber quines coses, però és el meu fill, i el que va fer, ja sigui bo o dolent, és el que li va dictar el cor.

Una última pregunta, senyor, i us deixem lliure per a atendre assumptes més importants. Creieu que els troians podem guanyar la guerra?
Home, no seria un bon rei si cregués que està tot perdut! Sens dubte els grecs oposen molta resistència, són molt bons guerrers, però els troians no ens quedem enrera, disposem de molts guerrers que estan ben capacitats per a la lluita, i tot i que cada dia hi ha moltes baixes, crec fermament que podem guanyar la guerra. No sé quan, però estic segur que aquesta victòria serà nostra.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimat rei,
He sentit dir que una profecia de fa molts anys anunciava que el vostre fill Paris portaria la destrucció de Troia. I alguns endevins actuals (potser la vostra filla Cassandra i tot) vaticinen el mateix: que Troia caurà a mans dels grecs.

Si us arriba la fi i us deixen pronunciar unes últimes paraules de comiat per al vostre poble o per a la vostra gent estimada, què els aconsellaríeu, què els diríeu, com els donaríeu valor? Què s'hauria de dir a un poble que està condemnat a morir?

Perdoneu la meva gosadia. Gràcies i sort, benvolgut Príam.

Eleuteria de Corint (membre del grup C.A.G.A.T.)

Rei Príam ha dit...

Em dol donar-te la raó en aquest assumpte. És cert que existeix la profecia que diu que Paris portarà la destrucció a Troia, però qui sóc jo per jutjar la voluntat dels Déus? Ells van deicidir que el futur de Troia seria la seva destrucció, i no podem enfrontar-nos als Déus.
Com molt bé dius, Cassandra va vaticinar que Troia cauria en mans dels grecs, però no l’hem de tenir massa en compte, ja que nosaltres estem lluitant molt millor del que esperàvem i si més no intentarem retardar la profecia el més temps possible perquè es salvi tothom qui pugui, encara que només sigui una persona.

No hi ha pitjor derrota que perdre la fe en un mateix. Per tant el meu consell, tan per a la gent que estimo com per al meu poble seria aquest: no us rendiu mai, lluiteu amb passió i valentia per a la gent que us estima i que heu deixat en el camí, ells us donaran la força per a seguir endavant i, sobretot, confieu en els Déus, ells us recompensaran en la propera vida per totes les bones acciones que heu fet aquí, defensant al vostre poble d’invasors.

El que s’ha de dir a un poble condemnat a mort és que no perdi mai la fe, sempre hi pot haver una solució, ja sigui aquí o a un altre regne, però sobretot que lluitin pel que més s’estimen, per la seva pàtria, per la seva família… I que pensin que no tothom ha de morir, sempre quedarà l’esperança que algú sobrevisqui i porti el llegat que hem deixat a un altre lloc, on sempre s’ens recordarà.

Anònim ha dit...

Laura WAPAA